14a Mitja Marató Ciutat de Terrassa

2013.01.27 / Mitja Marató de Terrassa

14ª Mitja Marató de Terrassa, una i altra vegada… ressona en el meu cap com un timbal, una i altra vegada. I és que aquest any, SLOP.CAT, la meva empresa, hem sigut patrocinadors o col·laboradors, petits això sí, d’aquesta cursa, i com a tals, varem assistir a la Presentació del Documental Town of Runners, el divendres 11, i a la Presentació de la Mitja, el divendres 18, i a la Fira del Corredor, el divendres i dissabte previs. I una i altra vegada, he escoltat l’al·locució de l’speaker Isaac Otero, amb la seva cadència tan personal.

Per nosaltres, doncs, com empresa, i pel nostre grup, és una Mitja especial, i diferent a la d’altres anys, que sempre havia estat la part final d’una de les Tirades Llargues prèvies a la Marató, doncs pujava des de casa rodant (11kms), i, també, a diferència d’avui, sense el meu amic Enrique.

Donat el meu estat de forma, i la forma gradual d’aconseguir-lo, que m’he marcat, el plantejament és diferent. Fins i tot apuro les 2h30’ mínimes per llevar-me, i reprodueixo l’esmorzar més adequat, amb les llesques de pa bimbo, amb melmelada, i el got de nestea per beure.

Hem fixat el punt de concentració a la botiga Sloprunners, amb la baixa de darrera hora del David S., per motius personals, a les 08:15, per pujar amb la furgo a Terrassa, amb el Jordi P., i allà ens trobem amb la Carpa Sloprunners muntada al Village de la Cursa, i la resta dels nostres companys.

El matí és gris, núvol i fred, tot i que no tan com s’havia previst, i l’aire és present, però poc. Passeig relaxant pel Village, deixant que els peus tastin el sauló suaument sota les Lunaracer ja destinades a vestir. Visita al WC, i cap a la carpa a col·locar-me el xandall i les sabatilles d’escalfament.

Acompanyat pels Joan F., Jordi P., Eva V. i Juanjo V., anem al Parc de Vallparadís, lluny de la gentada que escalfa a la recta de meta i, per què no dir-ho, més adient per la darrera visita al WC, necessària pels nervis al inici de la competició. A la carpa, foto de grup amb els que encara no he nomenat, Manolo, Anna, Joan R.P.,... i amb el Ramon Z., cap a la línia de sortida, amb el que comentem el ritme a portar, i si és possible anar plegats.

Allà em trobo amb antics companys de batalles, i amb noves incorporacions a la meva segona vida de corredor. La sortida és força neta, i ràpida, ja que els primers metres tendeixen a la baixada, i és en arribar al Km1 (3’33’’), que ja veig que el Ramon porta un ritme més elevat del que tinc previst, i penso, puc aguantar, i ja em quedo amb un grupet de poques unitats, que semblem anar al mateix objectiu. Tot i així, el Km2 (3’25’’) també és molt ràpid, però és baixada.

Ràpida inserció en els carrers del centre, segueixo pensant massa d’hora, sobretot pels que venen al darrere, amb inevitables taps, i sensació de fred acusada en arribar a la Mútua, des del pont sobre Vallparadís, fins a les Universitats. Les sensacions no són dolentes, però sí m’adono ja des d’aquest instant que els kms venen una mica llargs, i avui, casualment, porto el GPS, però no li dono més importància, ja que és constant. He passat el KM5 ràpid en general (18’06’’/3’37’’).

Comencem la temuda pujada de la Riera (Av. Del Vallès), i el grup en el que anava s’ha reduït a 2 unitats, un habitual company dels tres darrers anys d’aquesta cursa, en Robert H i jo mateix. La riera fa “pupa” fent anar el ritme per sobre dels 4’ el mil, i la Ctra. De Matadepera, el frega, el que provoca, tot plegat, que el parcial del segon cinc mil, sigui de 19’51’’ / 3’58’’. Bé, hem arribat a la cota més elevada de la cursa, Bon Aire, la mitjana global està en la línia (3’48’’) i les sensacions, també.

Arribats a aquest punt, ja em dona en el nas que el recorregut te alguna “cosa rara”, amb un “afegit” nou, que no hi era l’any passat, ni en el plànol de cursa. Però no hi penso gaire, sobretot amb els ànims rebuts per les esforçades voluntàries, i els companys i coneguts a l’Avinguda Bèjar.

Venen els kms més fàcils de la cursa, baixada evident fins a l’Avinguda Marcet, a on ja em quedo sol completament, per passar el 3er parcial en 18’22’’ a 3’40’’ de mitjana, situant el global en 3’45’’. Ara toca pensar, les sensacions son bones, el ritme a les cames és constant, la temperatura ha millorat força, però soc conscient que falta la darrera pujada, i que si els deus no ho arreglen, la distància no és la correcta, i complir l’objectiu inicial no serà gaire fàcil. Tot i així, m’ho prenc amb filosofia.

Immers en aquests pensaments, aprofito la baixada d’Angel Sallent (3’30’’), i faig la Ctra. De Martorell amb molta concentració, sabent que s’ha de pujar la Rambla i que allà m’hi jugo molt. Parcials de 4’00’’ i 3’58’’, fins i tot, avanço alguna posició, i encaro Vint i Dos de Juliol amb forces i ganes. És un tram complicat, passes al costat de la meta, i saps que et queda una mica més d’un km, però el que no m’esperava, és la sensació de “quedar clavat” a la pujada del pas soterrat. Potser només va ser una sensació, però va ser desagradable i real (3’52’’).

És com si el meu cos fos una màquina moderna, d’aquestes que estan programades amb una vida útil, i, passada la distància marcada, se li acaba el combustible. Sí, vaig poder encarar la línia d’arribada amb forces renovades, però el cronòmetre no em va ser gens favorable, 1h21’22’.

No passa ni un minut, que, aprofitant el Garmin, reflexiono, i veig els 21,565 km que marca com a distància, i li faig saber a un dels jutges. No serveix de res, no ho he fet mai, però em va enrabiar que sabent positivament que avui, havia corregut a ritme de baixar de l’hora vint (3’47’’), m’hagi anat de més d’un minut. Però, si no és perquè el Marc O., m’ho recorda al Village, ni hauria perdut més temps, perquè, em quedo amb les sensacions, i aquestes, avui, son millors.

M’apropo a la Carpa, em canvio de samarreta i de sabatilles, i amb un glop només de beguda isotònica, amb recuperat ion, decideixo marxar cap a la botiga, que ens espera feina de debò. I aquesta ha estat la “gran cagada” del dia, doncs des del moment que m’endinso en el bosc de Torre Bonica, ja m’adono que em costarà molt arribar, doncs la baixada de sucre és evident, i el mareig comença a ser evident, o dit d’una altra manera, el “pajarón es de órdago”.

Travesso tot el bosc, faig les pujades per sobre de 5 el mil (5’24’’), i arribo al Restaurant Castellarnau, amb 26,75 kms recorreguts, 5 sumats a la Mitja, decidint que no puc més, i que un altre dia faré la Tirada més llarga. A caminar nen! pelat de fred, i cabrejat amb mi mateix. Un cop arribat a la Ronda Nord, i recuperat una mica, em torno a posar a rodar, i arribo a la botiga més o menys sà i estalvi, i és que, de la “pájara” i l’esgotament, ningú estem lliures..., sort que avui tenim el Dinar d’Equip, i, estic segur, em podré restablir totalment.

Antonio Sevillano / SLOP.CAT SABADELL / SLOPRUNNERS / www.sloprunners.cat